Epíleg de la huitena edició de Curt Creixent

Ismael Juárez – València, 30 de juny 2022

La huitena edició de Curt Creixent ha arribat a la seua fi amb èxit de públic i sensacions entre les persones assistents. Les jornades en les quals la indústria del curtmetratge espanyol es dona cita per a prendre la temperatura a diferents qüestions que concerneixen al sector, ha anat creixent al llarg d’aquests huit anys, i continua confirmant-se com una cita ineludible per als professionals que treballen en el format curt a Espanya.

Dins del marc que proporciona el festival Cinema Jove, Curt Creixent s’ha desenvolupat entre el 27 i el 29 de juny, abordant enguany qüestions com la sostenibilitat, l’accessibilitat i la diversitat, qüestions d’índole social, però que, com s’ha després de les reflexions dutes a terme en les trobades, són d’una importància cabdal per a obtindre ajudes i subvencions amb les quals posar en marxa projectes audiovisuals.

Sostenibilitat

La sostenibilitat va ser el primer dels continguts tractats. Ana Méndez, de l’empresa Mrs. Greenfilm, dedicada al ecomanagement i a la consultoria estratègica per a la sostenibilitat en productores de ficció i realitat, va explicar el marc normatiu europeu pel qual el respecte al medi ambient no és ja una consideració ètica o moral, sinó que s’està imposant com a requisit indispensable per a aconseguir ajudes i subvencions. És una cosa que ha arribat per a quedar-se.

D’aquesta manera, la sostenibilitat es defensa, més enllà de les consideracions ètiques, per una imposició normativa que ve directament de les instàncies europees i que afecta les lleis que s’estan promulgant a Espanya. De fet, les grans plataformes ja compten amb departaments de sostenibilitat, alguna cosa que es podrà estendre’s en el futur, amb major o menor ambició, a qualsevol mena de producció. És més, atendre la sostenibilitat també permet un control de despesa i eficiència en aconseguir estalviar en algunes partides.

Cal dir que en l’àmbit del curtmetratge l’assumpte canvia en dos vessants. D’una banda, encara no és obligatori comptar amb un segell verd per a obtindre ajudes, però sí que puntua per a això, alguna cosa que per a projectes de poc pressupost, com sol ser en aquells realitzats en format curt, pot resultar de vital importància. D’altra banda, durant les jornades Curt Creixent en què es va abordar aquesta temàtica, no es va esquivar la contradicció que suposa la nova llei. És a dir, els curtmetratges a penes deixen empremta quant a emissions o residus, però la llei no té en compte els baixos pressupostos que es manegen en aquest àmbit.

Així i tot, tindre en compte l’impacte que qualsevol rodatge deixa en el medi ambient, és alguna cosa a considerar tant en grans produccions com en les més xicotetes. És cert que la sostenibilitat costa diners. Però hi ha moltes mesures que no són costoses i que qualsevol producció hauria de tindre en compte. Després de la xarrada, algú entre el públic va fer broma dient: “En el curtmetratge no tenim diners ni per a contaminar”. Efectivament, es va ressaltar diverses vegades que en el còmput global, són les grans produccions les que més comptes han de rendir a la sostenibilitat. No se li pot demanar el mateix a una reeixida i cara sèrie de Netflix que a produccions eixides de productores modestes. L’impacte és molt diferent. El problema amb l’ICAA és que no ha fet aqueixa distinció i hauria de donar alternatives atesa aqueixa realitat.

Però tot això no vol dir que el format curt quede fora del repte de la sostenibilitat. En aqueix sentit, existeixen 6 punts que qualsevol producció ha de tindre en compte: l’eliminació dels plàstics d’un sol ús; la separació total i adequada dels residus per al reciclatge; mesurar bé les racions per a no tirar menjar, fins i tot realitzant un pla de donacions per a les sobres d’aquesta; buscar sempre un impacte neutre o positiu en carbó; i que qualsevol pla de rodatge tinga en compte el possible mal o impacte que pot generar-se en la fauna i flora del lloc. Abordar aquests sis punts, no sols és una manera de respectar la llei o d’aconseguir punts per a les subvencions, sinó que a més permet racionalitzar els recursos i, encara que en principi pot suposar una inversió de diners, la veritat és que també permet l’estalvi en diverses partides.

En qualsevol cas, ningú va dubtar que la llei patirà modificacions davant l’avanç imparable de la sostenibilitat com a requisit imposat al cinema. I això és així perquè, tal com va assegurar Ana Méndez, fins ara la indústria audiovisual, al contrari d’altres indústries, no havia tingut en compte, en termes generals i en el seu àmbit normatiu, a la sostenibilitat, encara que com totes les indústries el cinema també contamina i deixa una petjada de carbó que cal compensar i controlar. Més enllà de les modificacions de la llei actual, la sostenibilitat no és una moda, és una cosa que ha vingut per a quedar-se.

Accessibilitat

Amb l’accessibilitat ocorre una cosa semblant. Ha arribat per a quedar-se, entre altres coses perquè des d’Europa existeixen unes directrius clares perquè això siga així. Si bé sol pensar-se que els serveis desenvolupats entorn de l’accessibilitat (subtítols, audiodescripció) estan només dirigits a persones cegues i sordes, la veritat és que l’espectre és molt més ampli i la seua utilitat està creixent i continuarà creixent en els pròxims anys, alguna cosa que va ser desenvolupat durant la intervenció de Mónica Souto, del Centre Espanyol del Subtitulat i Audiodescripció. D’alguna forma, i així es va il·lustrar durant la xarrada, és com les rampes que es construeixen per a facilitar l’accés a edificis o altres zones. Encara que en un primer moment estan construïts per a discapacitats físics, la veritat és que qualsevol persona pot usar-los segons les circumstàncies.

En qualsevol cas, tal com ocorre amb les sostenibilitat, més enllà de la qüestió ètica i social, existeix una normativa que fa que els serveis d’accessibilitat puntuen per a obtindre ajudes i subvencions. Alguna cosa que es va imposant en la indústria i que està portant a plataformes com Netflix a comptar amb un departament específic sobre accessibilitat. Des d’un punt de vista purament pragmàtic, això ens permet albirar en quina direcció camina l’accessibilitat. Ja no és una cosa optativa realitzat en entorns de programació de caràcter social per a discapacitats, sinó que és una cosa que ja ha penetrat en els circuits comercials. Aquesta penetració ha estat creixent, i continua creixent, tant en televisions públiques i privades, com en les grans plataformes VOD.

Pot argüir-se que els curtmetratges estan fora d’aquesta dimensió, però ha de tindre’s en compte que és més fàcil que televisions i plataformes compren un curtmetratge si aquest ve amb serveis d’accessibilitat. Perquè aquesta no està dirigida solament a persones amb una determinada discapacitat. Els usos quotidians de la tecnologia que s’estan imposant, fan que els subtítols, i fins i tot les audiodescripcions, siguen serveis que utilitzen totes les persones en un determinat moment. Per exemple, els subtítols ajuden les persones majors a mantindre el ritme de lectura. Però a més, en contextos quotidians, on no es pot pujar el volum, s’utilitzen subtítols.

D’altra banda, les dades indiquen que cada vegada hi ha més persones amb discapacitat auditiva. L’ús tan estés i en expansió dels auriculars està fent que cada vegada més persones perden audició i es creu que aquest increment continuarà en el futur. Pel que, els subtítols no és una cosa que estiga dirigit a un determinat grup de la població, sinó que qualsevol persona pot veure’s necessitada d’utilitzar aquest servei en algun moment de la seua vida.

Cert és que a Espanya falta una certa cultura del subtitulat a causa del doblatge, però això és una qüestió de pràctica. De fet ningú assegura que el doblatge vaja a ser una pràctica que dure per sempre. En qualsevol cas, això és una cosa que a penes afecta al curtmetratge.

El segell de certificació d’accessibilitat de l’ICAA porta actiu des de 2016 i cada vegada té més auge i importància. De fet, pràcticament un terç de les pel·lícules que han aconseguit aquest segell han sigut realitzades aquest últim any. Això marca una tendència clara. Tal és així que Mónica Souto està convençuda que comptar amb subtítols, audiodescripció i llengua de signes acabarà sent un requisit indispensable per a estrenar tard o d’hora. L’experta ho va expressar amb contundència: “Ja no és futur, és una realitat que anirà a més”.

Diversitat

La diversitat és el tercer tema dels tres més destacats en els quals va abundar Curt Creixent. Encara que la diversitat s’ajusta a diferents qüestions, destaca sobre unes altres la que té a veure amb el gènere. I en aqueix sentit, el Festival de Sant Sebastià ha estat realitzant informes sobre el panorama cinematogràfic. Això és possible pel fet que són fins a 9000 pel·lícules les que rep cada any, per la qual cosa des de fa poc han inclòs unes preguntes en el formulari d’inscripció per a participar en el festival que està permetent recaptar dades entorn de la diversitat.

L’important d’aquesta “generació de continguts”, tal com van ser definits aquests informes durant les jornades de Curt Creixent, és la modificació que pot exercir-se sobre la realitat de les pel·lícules i els festivals. Amaia Serrulla, responsable del departament de Pensament i Debat del Festival de Sant Sebastià, va deixar clar que recaptar dades ha de servir per a identificar on falla la diversitat, per què existeix aquesta manca i com modificar les coses perquè això no siga així.

Fins i tot en un festival tan compromés com el de Sant Sebastià la paritat no sempre és possible en la secció oficial. Les possibles causes d’aquesta realitat són interpretables, però van més enllà dels comités de selecció. En realitat, cal atendre a tot el procés industrial de l’àmbit cinematogràfic. Al cap i a la fi, el festival, com a esdeveniment d’exhibició competitiu, és un dels últims processos d’un projecte audiovisual. No obstant això, també es va reflexionar sobre la manca de paritat existent en la direcció i programació dels festivals de cinema a Espanya com una de les possibles causes que se sumen a la conformació d’una realitat que Serrulla va definir com a “canviant” i que encara haurà de canviar més.

És indubtable que molt pocs festivals tenen la capacitat de recaptar dades al nivell que l’està fent el Festival de Sant Sebastià. Però no és desficaciat afirmar que tots els festivals, a més de tindre accés a la “generació de coneixement” que ix del festival basc, també aposten per analitzar en la mesura de les seues possibilitats la diversitat de les pel·lícules que els arriben i les seues programacions. De fet, ja hi ha plataformes d’inscripció on s’han d’introduir dades que poden ser analitzats des de l’òptica de la diversitat.

D’altra banda, tal com es va afirmar durant la xarrada, en realitat no es tracta de programar de manera paritària com a única variable. Sinó que la diversitat ha d’arribar de manera natural, alguna cosa que no està ocorrent. Preguntar-se sobre les raons que existeixen perquè això no siga així és un procés que passa ineludiblement per l’anàlisi de dades, perquè a través d’aquesta pràctica podran extraure’s conclusions de com avançar en la diversitat cinematogràfica, alguna cosa que concernisca a la paritat quantitativa, per descomptat, però que òbviament té una conseqüència en el temàtic i en la riquesa de temes i mirades que el cinema projecta. Sense oblidar que, a causa de la importància indiscutible que té la indústria cinematogràfica en la cultura hui dia, un cinema més divers ajudarà a construir decisivament una societat més diversa.

Per a aconseguir aqueixa diversitat d’una manera natural, ha d’atendre’s a tots els processos de la indústria cinematogràfica, també en el curtmetratge. La introducció de canvis han d’apuntar a canviar estructures sistèmiques. I això només podrà produir-se recaptant dades en tots els apartats en els quals es desenvolupa una pel·lícula, des de la preproducció fins a l’exhibició en sales i festivals.

Festivals

Més enllà dels continguts destacats de Curt Creixent (sostenibilitat, accessibilitat i diversitat) les diferents taules desenvolupades durant el festival entorn d’altres temes també permeten traure algunes conclusions o, almenys, unes certes reflexions sobre la indústria cinematogràfica. En la taula de programadors, un clàssic ja de Curt Creixent, es va abordar la qüestió sobre l’obligatorietat d’estrenar en alguns festivals. Una obligatorietat que ve imposada pels propis requisits que s’imposen per a l’accés a ajudes, subvencions o patrocinis i que, d’alguna forma, també redunden en la reputació d’aquesta mena d’esdeveniments. Des d’un punt de vista reflexiu es va reconéixer que aquesta obligació condiciona la programació d’altres festivals a més de la pròpia, ja que en moltes ocasions s’han de deixar fora pel·lícules de qualitat pel fet que han sigut ja estrenades en altres festivals. En aquest sentit, la cerca que els curts entren en els catàlegs de les grans plataformes i que, sens dubte també és positiu per al cineasta, també pot fer que hi haja obres que queden fora del circuit de festivals per aquesta raó.

Un altre tema que també va sorgir d’aquesta taula va haver de veure sobre el descens de públic a les sales de cinema, i fins i tot en els festivals. Tal vegada la pandèmia ha tingut alguna cosa a veure? És prompte per a dir si l’excepcionalitat sanitària i social dels dos anys anteriors han creat una nova manera de relacionar-se amb el cinema, de tal forma que el públic preferisca accedir a ell a través de plataformes VOD a les seues cases. Nuria Cubas, de Filmadrid, va arribar a afirmar: “Tinc la sensació que després de la pandèmia la gent s’ha acostumat a veure qualsevol cosa en la seua pantalla. Hi ha una tendència en què la gent prefereix anar a coses més vives, com els concerts de música. Pot ser que siga una tendència que canvie o tal vegada és una cosa que ha vingut per a quedar-se i hem d’assumir-ho”.

La veritat és que és difícil saber encara fins a quin punt les maneres a accedir al cinema han sigut modificats i si aquests canvis seran per sempre. El que sí que es va esgrimir durant la xarrada és que els festivals han d’apostar per educar, especialment a la joventut, utilitzant diferents accions com les passades escolars. Així ho va defensar Diane Malherbe, programadora de Clermont-Ferrand, qui va arribar a alertar que “la joventut està acostumada a veure el cinema en mòbils o en Netflix. I això pot fer que cada vegada menys persones vagen al cinema i als festivals”.

Tal vegada la forma en la qual els festivals han sigut entesos fins fa molt poc haja de ser modificada com a aposta de futur. D’igual forma que les noves tecnologies van introduir canvis substancials en ells quant a la seua logística i recursos, i també quant a la seua funció, els canvis que es venen produint com a conseqüència precisament de la revolució digital iniciada fa diversos lustres, ha de fer que els festivals prenguen mesures per a resituar-se en la indústria i en la societat, i com es va defensar en la xarrada de programadors, han d’impulsar-se alguna cosa que els festivals d’alguna forma ja tenien, el caràcter educatiu, dirigit al públic i especialment als més joves, com a aposta de futur.

Animació, pitch i trobades one-to-one

Un altre tema que mereix ser destacat d’aquesta huitena edició de Curt Creixent és el relatiu a les coproduccions dels curtmetratges d’animació. En l’últim dia, va tindre lloc una masterclass on diferents productores de prestigi (Abano Producións, Bígaro Films, Uniko Studio) van comptar les seues experiències en coproduir dins d’aquesta tècnica.

Els participants en la taula, Chelo Loureiro, Ramón Alós i Iván Miñambres, van deixar clar que coproduir és necessari en animació a causa dels costos, generalment amb molta més inversió de diners i temps que en les produccions amb imatges reals. Però al mateix temps, en comptar les seues experiències, van confirmar que dur a terme aquesta associació amb productores d’altres comunitats autònomes, però especialment d’altres països, el procés es torna és complex. I això és així perquè cada productora involucrada ha d’atendre els diferents requisits de les seues respectives administracions.

En definitiva, una vegada més, Curt Creixent ha aportat respostes i també moltes preguntes necessàries, no sols per a informar els professionals del sector del curtmetratge, sinó per a ajudar a evolucionar el teixit empresarial i creatiu del format curt. Unes jornades carregades de reflexions que, com sempre, també van permetre, a través de pitch, que els cineastes confrontaren els seus treballs amb un jurat expert i un públic oïdor. Enguany, el Millor Projecte de Curtmetratge va ser per a la ficció Cau la nit, de Julu Martínez, mentre que l’el Millor Curtmetratge en Postproducció va caure a les mans d’una altra ficció, Sola no, de Doriam Alonso.

Les dues trobades one-to-one van ser un èxit d’assistència. En ells cineastes van poder presentar els seus projectes i idees a un nodrit grup de productores, distribuïdores, representants de festivals i experts en l’audiovisual. Si en el primer d’ells les trobades es van allargar en rondes de 4 minuts durant més d’hora i mitja, en el segon d’ells, en l’últim dia, dedicat a l’animació, es van sobrepassar les dues hores de duració. Un últim acte de Curt Creixent, que una vegada més, durant els tres dies en què va tindre lloc, es van abordar qüestions que ocupen i preocupen els professionals del curtmetratge amb una mirada pràctica tant del present com del futur del cinema i del curtmetratge més en particular.